Manifest Primer de Maig
La Classe Treballadora primer, protegim els serveis públics, plantem Cara
El Primer de Maig, dia internacional de les treballadores i els treballadors, es commemora des de
1889 com una jornada reivindicativa del moviment obrer mundial. Enguany, les circumstàncies ens
obliguen a renunciar a les tradicionals manifestacions i actes multitudinaris de germanor i lluita; la
qual cosa, però, no impedeix que seguim reivindicant, amb més força si cal, el que per dret ens
correspon: treballar per a viure amb dignitat en una societat lliure, igualitària, justa, solidària i
inclusiva.
2020 serà recordat com l’any de la crisi sanitària de la covid-19. Una epidèmia que ens va
arrabassar milers de vides, la major part de les quals han estat persones majors; persones de la
classe treballadora que, des de la humilitat i en condicions polítiques ben adverses, feren un gran
esforç i sacrifici per aconseguir que les condicions laborals, socials i econòmiques de la classe
treballadora milloraren de forma substancial. I ara, quan gaudien del seu ben merescut descans,
ens deixat. Per tant, i abans que res, els nostre més sincer homenatge a totes elles.
Així mateix, 2020 també ha de ser recordat i gravat a foc a la nostra memòria col·lectiva, com l’any
que va deixar al descobert les fal·làcies i les misèries de la pràctica i del discurs d’eixes minories
fàctiques i poderoses, representades per les elits econòmiques i financeres, que emparant-se en
les teories neoliberals, s’erigeixen en garants del progrés i del benestar de tothom. Fals,
absolutament fals.
En aquestes circumstàncies excepcionals de crisi sanitària, social i econòmica, hem pogut ser
testimonis de com la seua solidaritat passa per alguna almoina quasi insultant, pels
acomiadaments massius, pels ERTOs o per qüestionar les mesures de caire sanitari i social
preses pels diferents governs, amb un discurs apocalíptic i groller de la dreta més reaccionària
espanyola i internacional que només pretén amagar els seus vertaders interessos i les seues
vergonyes.
La realitat és que aquesta crisi sanitària i social s’està superant, perquè la societat s’ha pogut
sustentar en dos pilars fonamentals: en l’acció dels governs i administracions públiques i en la
força del treball de la classe treballadora que ha mantingut en funcionament els sectors
essencials, malgrat no disposar de les millors condicions de seguretat per la seua salut. Dues
afirmacions que ens permeten, hui, primer de maig, reivindicar l’Estat Social i els seus serveis
públics i fer-ho des de la legitimitat que ens atorga constituir una majoria social aclaparadora i
imprescindible.
Aquestes darreres setmanes hem pogut veure com la sanitat, l’educació, els serveis socials i els
sistemes de protecció social públics, han jugat un paper fonamental per conjugar, en la mesura de
les seues possibilitats, els efectes negatius de la crisi. Al mateix temps que hem pogut comprovar
que dècades de retallades en el serveis públics com a conseqüència de les polítiques d’austericidi
han passat factura, limitant la seua capacitat de resposta, o com, també s’ha constatat, el fracàs
de la col·laboració pública-privada en la gestió d’aquests.
És per això que, davant l’evidència, hem de reivindicar com a classe treballadora no sols la fi de
les retallades en els serveis públics, sinó el seu reforçament, articulant-ne la protecció
constitucional, la gestió directa pels poders públics i garantint la dotació pressupostària per dotarlos
d’infraestructures, de personal i de mitjans necessaris, perquè puguen oferir un servei de
qualitat, adequat a les demandes socials en qualsevol circumstància.
A partir d’ara, res ha de ser el mateix; no podem consentir que passada la crisi tot torne a la
normalitat anterior, perquè de l’experiència s’ha d’aprendre i ha quedat clar que una sanitat pública
potent és imprescindible; com també ho són l’educació pública, els serveis socials, els serveis
públics d’emergència, els sistemes de protecció social, incloent-hi les pensions i la renda bàsica
universal; l’habitatge o el transport públic; així com altres sectors estratègics, ara privatitzats, que
haurien de retornar, almenys parcialment, a mans públiques com l’energètic, el financer o el
farmacèutic.
Ara bé, si és important reivindicar uns serveis públics de qualitat, no ho és menys exigir una
intervenció més rigorosa dels poders públics en la regulació de l’activitat econòmica per
salvaguardar l’interés general. Si atenem a les prediccions del FMI, s’acosten temps convulsos,
amb una previsió de la taxa d’atur que pot tornar a situar-se, una altra vegada, per damunt del
20%. Raó més que suficient per dir que, com a classe treballadora no estem disposades i
disposats a tolerar que la crisi la tornem a pagar nosaltres. Per això exigim un major control sobre
les relacions laborals, de forma que, començant per la derogació immediata de les reformes
laborals de 2010 i 2012, es prioritzen mesures radicals de protecció de l’ocupació, per davant de
qualsevol consideració cap a la llibertat i la capacitat d’autoregulació del mercat.
Les treballadores i els treballadors constituïm la majoria social, som imprescindibles per al
sosteniment de qualsevol sistema d’organització social i, per tant, tenim la legitimitat per a dir que
la classe treballadora ha de ser el primer; que la seua protecció ha de constituir la prioritat dels
diferents governs i administracions en la planificació de l’eixida de la crisi i que plantarem cara
perquè així siga. Plantarem cara als discursos neoliberals que demanen l’acomiadament lliure, el
rescat públic del sector privat sense cap contrapartida, la baixada d’impostos, l’afebliment de
l’Estat, les retallades en els servies públics o la protecció social. Com també ho farem si es cedeix
al xantatge dels poders fàctics. Com a classe treballadora no anem a quedar-nos quietes i quiets,
no anem a donar cap passa enrere. Al contrari, volem caminar i avançar cap a una societat més
lliure, igualitària, justa, solidària i inclusiva i ningú ens aturarà.
Intersindical Valenciana està formada pels sindicats:
-Sindicat de Treballadores i Treballadors de les Administracions i Serveis Públics (STAS)
-Intersindical Salut
-Sindicat de Treballadores i Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià (STEPV)
-Sindicat de Treballadors i Treballadores del Metall (STM)
-Sindicat de Treballadores i Treballadors de la Indústria, Comerç i Serveis (STICS)
-Sindicat Ferroviari del País Valencià (SF-i)
-Col·lectiu Autònom de Treballadores i Treballadors del País Valencià (CATPV)
-Sindicat de Treballadores i Treballadors per la Unitat de Classe (TUC)
-Organització Sindical Unitària de Treballadors i Treballadores (OSUT)
-Sindicat de Persones Pensionistes i Jubilades
-Intersindical Jove
La clase trabajadora primero Protejamos los servicios públicos
Plantem Cara
El Primero de Mayo, día internacional
d e l a s t r a b a j a d o r a s y l o s
trabajadores, se conmemora desde
1889 como una jornada reivindicativa
del movimiento obrero mundial. Este
año, las circunstancias nos obligan a
renunciar a las tradicionales
m a n i f e s t a c i o n e s y a c t o s
multitudinarios de hermandad y
lucha; lo cual, pero, no impide que
seguimos reivindicando, con más
fuerza si hace falta, el que por
derecho nos corresponde: trabajar
para vivir con dignidad en una
sociedad libre, igualitaria, justa,
solidaria e inclusiva.
2020 será recordado como el año de la crisis sanitaria de la covid-19. Una
epidemia que nos arrebató miles de vidas, la mayor parte de las cuales
h a n s i d o p e r s o n a s m a y o r e s .
Personas de la clase trabajadora que, desde la humildad y en condiciones
políticas muy adversas, hicieron un gran esfuerzo y sacrificio para conseguir
que las condiciones laborales, sociales y económicas de la clase trabajadora
mejoraran de forma sustancial. Y ahora, cuando disfrutaban de su muy
merecido descanso, nos han dejado. Por lo tanto y antes que nada, nuestro más
1o DE MAYO DE 2020
sincero homenaje a todas ellas.
Así mismo, 2020 también tiene que ser recordado y grabado a fuego en nuestra
memoria colectiva, como el año que dejó a cuerpo descubierto las falacias y las
miserias de la práctica y del discurso de esas minorías fácticas y poderosas,
representadas por las élites económicas y financieras, que amparándose en las
teorías neoliberales se erigen en garantes del progreso y del bienestar de todo
el mundo. Falso, absolutamente falso.
En estas circunstancias excepcionales de crisis sanitaria, social y económica,
hemos podido ser testigos de como su solidaridad pasa por alguna limosna casi
insultante, por los despidos masivos, por los ERTEs o para cuestionar las
medidas de cariz sanitario y social tomadas por los diferentes gobiernos, con un
discurso apocalíptico y grosero de la derecha más reaccionaria española e
internacional que solo pretende esconder sus verdaderos intereses y sus
vergüenzas.
La realidad es que esta crisis sanitaria y social se está superando, porque la
sociedad se ha podido sustentar en dos pilares fundamentales: en la acción de
los gobiernos y administraciones públicas y en la fuerza del trabajo de la clase
trabajadora que ha mantenido en funcionamiento los sectores esenciales, a
pesar de no disponer de las mejores condiciones de seguridad por su salud. Dos
afirmaciones que nos permiten, hoy, primero de mayo, reivindicar el Estado
Social y sus servicios públicos y hacerlo desde la legitimidad que nos otorga
constituir una mayoría social agobiante e imprescindible.
Estas últimas semanas hemos podido ver cómo la sanidad, la educación, los
servicios sociales y los sistemas de protección social públicos, han jugado un
papel fundamental para conjugar, en la medida de sus posibilidades, los efectos
negativos de la crisis. Al mismo tiempo que hemos podido comprobar que
décadas de recortes en los servicios públicos como consecuencia de las
políticas de austericidio han pasado factura, limitando su capacidad de
respuesta, o cómo, también se ha constatado, el fracaso de la colaboración
pública-privada en la gestión de estos.
Es por eso que, ante la evidencia, tenemos que reivindicar como clase
trabajadora no solo el fin de los recortes en los servicios públicos, sino su
refuerzo, articulando la protección constitucional, la gestión directa por los
poderes públicos y garantizando la dotación presupuestaria para dotarlos de
infraestructuras, de personal y de medios necesarios, para que puedan ofrecer
un servicio de calidad, adecuado a las demandas sociales en cualquier
circunstancia.
A partir de ahora, nada tiene que ser lo mismo. No podemos consentir que
pasada la crisis todo vuelva a la normalidad anterior, porque de la experiencia
se tiene que aprender y ha quedado claro que una sanidad pública potente es
imprescindible; como también lo son la educación pública, los servicios
sociales, los servicios públicos de emergencia, los sistemas de protección
social, incluyendo las pensiones y la renta básica universal; la vivienda o el
transporte público; así como otros sectores estratégicos, ahora privatizados,
que deberían de volver, al menos parcialmente, a manos públicas como el
energético, el financiero o el farmacéutico.
Ahora bien, si es importante reivindicar unos servicios públicos de calidad, no lo
es menos exigir una intervención más rigurosa de los poderes públicos en la
regulación de la actividad económica para salvaguardar el interés general. Si
atendemos a las predicciones del FMI, se acercan tiempos convulsos, con una
previsión de la tasa de paro que puede volver a situarse, otra vez, por encima del
20%. Razón más que suficiente para decir que, como clase trabajadora no
estamos dispuestas y dispuestos a tolerar que la crisis la volvemos a pagar
nosotros. Por eso exigimos un mayor control sobre las relaciones laborales, de
forma que, empezando por la derogación inmediata de las reformas laborales
de 2010 y 2012, se prioricen medidas radicales de protección del trabajo, por
delante de cualquier consideración hacia la libertad y la capacidad de
autoregulación del mercado.
Las trabajadoras y los trabajadores constituimos la mayoría social, somos
imprescindibles para el sostenimiento de cualquier sistema de organización
social y, por lo tanto, tenemos la legitimidad para decir que la clase trabajadora
tiene que ser lo primero; que su protección tiene que constituir la prioridad de
los diferentes gobiernos y administraciones en la planificación de la salida de la
crisis y que haremos frente para que así sea. Haremos frente a los discursos
neoliberales que piden el despido libre, el rescate público del sector privado sin
ninguna contrapartida, la bajada de impuestos, el debilitamiento del Estado, los
recortes en los servicios públicos o la protección social; como también lo
haremos si se cede al chantaje de los poderes fácticos. Como clase trabajadora
no vamos a quedarnos quietas y quietos, no vamos a dar ningún paso atrás. Al
contrario, queremos andar y avanzar hacia una sociedad más libre, igualitaria,
justa, solidaria e inclusiva y nadie nos parará.
